L'objectiu d'ALTERCARE és explorar iniciatives d'habitatges per a gent gran (existents o en procés de desenvolupament) que es plantegin com a alternatives al model actual d'organització de la cura a la llar o a la residència assistida. Ens proposem localitzar i analitzar iniciatives d'orientació local i comunitària que innoven en les opcions residencials de la gent gran per tal de superar les dificultats i el dilema d'escollir entre envellir a casa o en un entorn institucionalitzat, molt especialment quan apareix la manca d'autonomia en el procés d'envelliment.
Aquestes alternatives han de ser analitzades en el context de l'actual política de desinstitucionalització de les cures de llarga durada explicitada en l'Estratègia Europea de Cures (Comissió Europea, 2022) i en l'Estratègia de Desinstitucionalització del govern espanyol (Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, s.d.). La política actual va en la línia de promoure la permanència a la llar de la gent gran en el seu procés d'envelliment, un plantejament que presenta serioses limitacions perquè les llars no estan sempre adaptades i perquè és difícil disposar de l'atenció necessària, sigui familiar o professional, en el propi domicili. En el projecte CAREMODEL que estem finalitzant hem pogut constatar les tensions que presenta l'actual organització social de les cures a Espanya. La permanència de la gent gran a la llar precaritza, familiaritza i feminitza la provisió de la cura i, sense una política pública robusta, capaç de crear i finançar els recursos adequats, la llar esdevé un espai de reproducció de desigualtats territorials, de gènere, edat, origen i classe social.
En els últims anys s' ha produït a Espanya un notable increment de la longevitat, en consonància amb les tendències demogràfiques d' abast mundial. Segons les dades estadístiques del Padró Continu (INE), a 1 de gener de 2022 hi havia 9.479.060 persones majors de 65 anys, un 19,97% del total de la població (47.475.420). L'esperança de vida en néixer s'eleva als 85,7 anys per a les dones i 80,4 per als homes (83,1 anys de mitjana), i Espanya com el país de la Unió Europea amb una esperança de vida més elevada, malgrat l'impacte de la pandèmia que va abaixar aquestes xifres. El 2021, el nombre d'anys de vida saludable als 65 anys d'edat se situava en 18,7 (17,4 en homes i 19,9 en dones) representant un 87,5% dels anys d'esperança de vida a l'edat de 65 anys (90,8% en homes i 85,1% en dones) (Ministeri de Sanitat, 2023). Tal com assenyala Alex Kalache (2015), ha nascut una nova etapa vital, una transició entre la vida adulta i la vellesa que mai abans havia existit.
Les projeccions de l'Institut Nacional d'Estadística per a l'any 2035 són clares: hi haurà més persones grans i una de cada quatre persones tindrà més de 65 anys, proporció que serà més gran en les àrees rurals. No només n'hi ha i hi haurà més persones grans, també ha canviat la manera d'envellir, predominant persones que són autònomes, actives i saludables. Les persones grans actuals han estat protagonistes i agents actius del desenvolupament econòmic, social i polític del nostre país, assolit, en bona mesura, pel seu treball i les seves lluites en favor de la democràcia. Ha millorat notablement el seu nivell educatiu, ja que moltes d'elles han acabat l'educació secundària i més d'un 10% són universitàries. Això contrasta amb la situació de l'any 1970, quan l'analfabetisme assolia el 18% de la gent gran i només un 5% tenia estudis secundaris o universitaris. A més, han pogut beneficiar-se del sistema de protecció social, que ha proporcionat accés a la sanitat i a les pensions, entre altres dimensions. Un altre aspecte rellevant a considerar és el nombre de persones grans que viuen soles a Espanya que, encara que menor que en altres països, és imparable: afecta en l'actualitat un 29,4% de les dones i un 15,8% dels homes. També són nombroses les llars de parelles sense altres convivents, que assoleixen el 51,6% per als homes i el 34,7% entre les dones (Pérez et al, 2022).
Associada a la vellesa, s' ha d' abordar també la necessitat de cures que requereixen els qui han perdut la seva autonomia, han entrat en situació de dependència i necessiten de terceres persones per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. Això genera desafiaments de dimensions encara no prou precises: en l' última etapa de la vida cal afrontar situacions de fragilitat i dependència amb alt grau de complexitat, intensitat i durada en el temps. Això impacta en el model de cures de llarga durada, que s'ha de transformar per adaptar-lo a les noves necessitats (Díaz i Sancho, 2020; Sancho i Martínez, 2021). Hem pogut constatar àmpliament que la major part de persones desitja envellir a la llar i no volen dependre dels seus fills ni ser una càrrega. Observem també un fort rebuig cap a les residències tal com estan organitzades avui. La pandèmia ha posat en evidència el fracàs del model tradicional de residències, així com la debilitat de les polítiques públiques, que no permeten romandre a la llar en situacions de dependència agreujada i condueixen a una institucionalització no desitjada. Ha posat en relleu també la descoordinació social i sanitària, que no només va tenir impactes letals en la pandèmia, sinó que perjudica el dia a dia dels qui requereixen cures i dels qui tenen cura (Comas-d'Argemir i Bofill, 2022).
ALTERCARE proposa posar en valor els habitatges per a gent gran, com a fórmula alternativa a la institucionalització, que tinguin en compte els desequilibris territorials i que no derivin en una precarització i refamiliarització de les cures. Els habitatges amb serveis per a gent gran, de base local i comunitària, constitueixen una alternativa viable que respon a les demandes de les persones receptores i el seu dret a ser cuidades, amb independència de la seva capacitat econòmica per accedir a un divers i sofisticat mercat de recursos d' atenció. Cal tenir en compte també les persones grans que necessiten sortir del seu habitatge habitual per diferents motius (soledat, costos, falta d'accessibilitat) i que poden afrontar l'envelliment en aquest tipus d'allotjaments.